I tot això, i allò!

   En contra del que pensen els funcionalistes més etnocèntrics, per mi la connexió a Internet sí que és sinònim d’alfabetització. Així doncs, en contraposició a autors com Almiron (consultar bibliografia), penso que no caldrà ensenyar a ningú -ni a cap país desfavorit- a emprar les tic, senzillament el greuge comparatiu (motor de gairebé totes les revolucions humanes) que tant fomenta el poder generar-te tu mateix els continguts (la superació de la informació unidireccional) ja motivarà a l’autoaprenentatge progressiu de les societats emergents. Ben bé tal i com ha passat en els països com el nostre, on fa deu anys només hi havia un ordinador en cada nucli familiar; i en poques cases, un accés a Internet de 56kb/s. A hores d’ara, aquí, caminem en la direcció de donar per fet que cada persona ha de tenir accés al món de les comunicacions de manera individualitzada, igual que cadascú té un sentit del tacte o del gust que li fan generar experiències concretes independents en cada un dels seus cossos -per això, em sembla excelsa la metàfora de McLuhan i el sistema nerviós-. Què ens fa pensar que els països desfavorits no tindran un procés d’autoformació com el nostre? Un simple accés a Internet, globalitza com fer-ho.

    Agafant com a punt de partida l’obra de César Bolaño citada, crec en relació al pensament de Bolaño, que precisament al neoliberalisme se li pot girar en contra l’argumentari de la implantació econòmica en paral·lel de la tecnològica. De fet, aquesta implantació descrita per Bolaño (abonat a la teoria crítica, que no tecnòfoba) com a injusta en tant que serà tutoritzada pels països rics, jo la descriuria com a inexorable i inevitable tot i la voluntat de control dels països rics. Les iniciatives intel·lectuals autònomes dels països emergents, es veuran potenciades per la interconnexió d’idees que la implantació tecnològica en la fase 2.0, ha generat allà on s’ha produït. Per tant, pensaments com el que cito a continuació de Bolaño, els entenc, però no les comparteixo:

“Els projectes d’integració digital, per més interessants i adequats que siguin a escala micro, no seran capaços de trencar aquesta lògica. Molts d’aquests projectes, ben al contrari, no deixaran de ser accions de màrqueting social d’empreses com Microsoft, responsables de preservar el model d’exclusió, del qual formen part els sistemes d’explotació de drets de propietat intel·lectual.”

No els comparteixo perquè les societats emergents, entendran el funcionament i lògica de la tecnologia del sistema i podran saltar el pretès monopoli imposat. A més, tot i que ja són figues d’un altre paner, no està tan clar que l’actual garant de l’ordre mundial no canviï de nom, i per tant, no està tant clar que no hi hagi noves variables a sobre de la taula. El capitalisme compassa el globus, però aquest no deixa de ser una terminologia que s’interpreta diferent arreu perquè en un mateix joc, no tothom té els mateix estil, i el 2.0 equipara les oportunitats i obra una finestra al món, que condueix al cabdal greuge comparatiu.

    A l’esquerda digital Nord/Sud, doncs, no li acabo de veure massa futur. A mesura que s’escurcen les distàncies entre les elits intel·lectuals -que no econòmiques- i el poble ras de les societats emergents (fet també propiciat per la tecnologia 2.0 i el prosumer), i igual que el socialisme va néixer de la burgesia, no està tan clar que en els països emergents no hi apareguin veus que advoquin per globalitzar la societat de la informació: vegi’s la primavera àrab 2.0. El coneixement del bon nivell de vida du al mimetisme. No és tant l’accés a la xarxa compassada pels països rics, sinó el coneixement tècnic per tal d’interrelacionar subjectes, vehicular l’acció política i ja després, economitzar la producció.

    Tinc la sensació que la gran iniciativa que facilitarà la igualtat d’oportunitats, ha nascut a casa del liberalisme, que ja està corrent -i ja va tard- a privatitzar Internet. Però el poble ras ha descobert en paral·lel al sistema, el funcionament d’aquesta tecnologia, i es troba en igualtat de condicions per tal d’emprar tal tecnologia al seu ritme i posar-la al seu servei.
Davant d’una societat alfabetitzada digitalment, criada en el 2.0, la regulació d’Internet és impossible, implicant això, que també ho és la regulació del coneixement de la comunicació. I no ho dic sense base, vegeu l’intent de regulació de webs de descàrregues directes, que ha generat la recuperació del flux Peer to Peer els darrers mesos. La regulació del traspàs d’arxius (d’informació, doncs) és impossible. Si no és per P2P, serà al món de la deep web i tot el que l’envolta com el pseudodomini .onion  o els nodes Tor. Ni l’empresonament físic de diferents tòtems, podran aturar certs coneixement, bàsicament perquè no són físicament empresonables. L’ús d’Internet és un poder viral multiètnic i planetari, al que no li veig marxa enrere, en contra del que argumenten autors com Eduard Aibar.

    Retornant a la irrupció del cantó suposadament analfabet digitalment i intentant fonamentar-me en l’exemple, els elevats costos dels laptops i la molta energia que gasten, han dut a l’Àfrica a ser el continent on més creix l’ús dels mòbils. A dia d’avui és el segon per darrere d’Àsia on més es fa servir l’Internet al mòbil. Tal fet obeeix a la poca necessitat d’energia dels mòbils enfront als laptops i ordinadors tipus PC. Àfrica per tant, no està exempta de la tendència mundial que està duent als mòbils a ser la principal via d’accés a Internet, per sobre d’allò que hem estat entenent com a PC. Segons l’informe de l’observatori de mòbils per l’Àfrica de la GSMA (font citada a la bibliografia), durant el segon quadrimestre de 2011, s’arribà als 649 milions de connexions a Internet en el continent, havent-se superat en un 50% la penetració del 2010; i es calcula que a finals d’aquest 2012, s’arribarà als 735 milions d’usuaris. En els darrers deu anys, el número de connexions mòbils a l’Àfrica s’han incrementat un 30% per any, fet que ha implicat que iniciatives pioneres encara no implantades al primer món -tot i que nascudes d’ell-, estiguin ja funcionant a l’Àfrica amb resultats òptims. A tall d’exemple podem citar la banca mòbil: Fa cosa de cinc anys, la xarxa mòbil Safaricom introduí un servei anomenat M-Pesa que permet als usuaris emmagatzemar diners als seus mòbils. Si l’usuari necessita pagar una factura o enviar diners a un igual, senzillament tecleja l’import i confirma l’operació: El receptor podrà recollir el capital en una oficina M-Pesa. Aquest servei és econòmic, fàcil i per milions d’africans que no tenen accés a un compte bancari o no tenen prou ingressos per pagar les exagerades despeses de les gestions dels bancs, els ha suposat una autèntica revolució. Així doncs, amb el cas de Safaricom, veiem un exemple del que he intentat argumentar anteriorment: Una tecnologia desenvolupada al primer món, que ha hagut de superar fases estèrils, ha estat aplicada amb èxit en un context humil degut al caldo de cultiu perfecte per la innovació, que suposava la paupèrrima estructura bancària. Què millor per la ruptura que la necessitat i el disseny ergonòmic dels nous serveis?

    Faltarà veure si la reacció d’occident a la possible irrupció serà tant dolça com caldria, i si les tic americanes com Twitter, ens continuaran donant bones notícies com quan van decidir advocar per la llibertat d’expressió, només aplicant censura als països allà on els deixen tenir seus corporatives. I tot i així, aplicant una censura prou sui generis, ja que Twitter decidí censurar allò que els hi dictava el govern de torn en el seu marc geogràfic… però deixant constància que hi havia un missatge censurat. Per tant a dia d’avui un usuari que ha vist la notificació de censura, pot posar-se en contacte amb algú d’un altre país perquè li faciliti la informació a la que no té accés; de ben segur que a la Cimera Mundial de la Societat de la Informació del 2003, tal notícia hagués estat ben rebuda. Hi ha indicis per l’esperança, garantir la comunicació de les diverses cultures i els seus drets civils ja siguin a nivell individual o col·lectiu, no sembla a dia d’avui una quimera. Dir-se que no és cert, pot ser el primer pas de la renúncia a una gran oportunitat.


Arnau Rius



Bibliografia

-Mc Luhan, Marshall. Guerra y paz en la aldea global (1968)

-Almiron, N.  Els amos de la globalització (2002).

-Bolaño César. La tercera revolución industrial. Sociedad de la Información, reestructuración productiva i economia del conocimiento. (2005)

-Deep web: http://brightplanet.com/images/uploads/12550176481-deepwebwhitepaper.pdf

-Domini .onion: http://en.wikipedia.org/wiki/.onion

-Nodes tor: http://en.wikipedia.org/wiki/Tor_(anonymity_network)

-Aibar, Eduard. Fatalisme i tecnologia: és autònom el desenvolupament tecnològic? (2001)
http://www.uoc.edu/web/cat/art/uoc/0107026/aibar.html

-Informe de l’observatori de mòbils per l’Àfrica de la GSMA : http://www.gsma.com/publicpolicy/wp-content/uploads/2012/04/africamoeswebfinal.pdf

-Política Twitter: http://blog.twitter.com/2011/01/tweets-must-flow.html
https://support.twitter.com/groups/33-report-a-violation/topics/121-guidelines-best-practices/articles/18311-the-twitter-rules

-Unesco. Sector de Comunicació i Informació. La Unesco i la CMSI:
http://www.unesco.org/new/es/communication-and-information/flagship-project-activities/unesco-and-wsis/homepage/

He visto en América a los hombres más cultos y de la más afortunada posición que pueda darse en el mundo, y me ha parecido que una especie de nube sombría velaba habitualmente sus facciones, dándoles un aspecto grave y casi triste hasta en sus placeres. La razón principal se encuentra en que los primeros no piensan en los males que soportan, mientras que los segundos no apartan su imaginación de los bienes que no poseen. Resulta extraño ver con qué especie de ardor febril persiguen los americanos el bienestar, y cómo se sienten constantemente atormentados por el temor vago de no seguir el camino más corto que conduzca a él. El habitante de los Estados Unidos se aferra a los bienes de este mundo como si estuviera seguro de “Que no ha de morir, y se apresura tanto en apoderarse de los que pasan a su alcance, que se diría que siempre teme dejar de vivir antes de haberlos gozado. Los gusta todos, pero sin agotar ninguno, y no tarda en dejarlos escapar para correr tras otros nuevos.

En los Estados Unidos, un hombre construye con ilusión una morada para pasar en ella su vejez, pero la vende en cuanto coloca el tejado; planta un jardín, y lo  alquila cuando está a punto de saborear sus frutos; rotura un campo, y deja a  otros el cuidado de recoger la cosecha. Abraza una profesión, y la abandona. Establece su vivienda en un lugar cualquiera, y parte de él poco después para llevar a otro sus variables deseos. Si sus asuntos privados le permiten algún  descanso, se sumerge inmediatamente en el torbellino de la política. Y, cuando  después de un afio repleto de trabajo, le queda algún tiempo libre, pasea de acá para allá su inquieta curiosidad, por los vastos dominios de los Estados Unidos. Recorrerá quinientas leguas en unos días para distraerse de su felicidad.

[…]

Todo aquel que circunscribe su corazón a la búsqueda de los bienes de este mundo siempre tiene prisa, pues no hay más que un tiempo limitado para encontrarlos, hacerse con ellos y disfrutarlos. El recuerdo de la brevedad de la vida le aguijonea sin cesar. Independientemente de los bienes que posee, no cesa de imaginar otros mil que la muerte le impedirá disfrutar si no se da prisa. Ese pensamiento le llena de inquietud, de temores y de añoranzas, y mantiene su alma en una especie de agitación incesante que le induce a cambiar continuamente de propósitos y de lugar.

[…]

Cabe concebir que unos hombres lleguen a cierto grado de libertad que les satisfaga plenamente. Gozarán entonces de su independencia sin inquietud y sin ardor. Pero los hombres no establecerán jamás una igualdad que les baste. Por muchos esfuerzos que haga un pueblo, no conseguirá que las condiciones sociales sean perfectamente iguales en su seno; y, si por desgracia llegara a esa nivelación absoluta y total, aún subsistiría la desigualdad de las inteligencias, que por venir directamente de Dios, escaparía siempre a sus leyes. Se puede asegurar que, por democráticos que sean el estado civil y la constitución política de un pueblo, cada uno de sus ciudadanos siempre descubrirá a su alrededor algunos puntos que lo limiten, y cabe prever que dirigirá con obstinación hacia ellos exclusivamente sus miradas. Cuando la desigualdad es la ley común de una sociedad, hasta las mayores desigualdades pasan inadvertidas; mas cuando todo se mantiene a su mismo nivel, incluso las más pequeñas atraen la atención. Esta es la razón de que el deseo de igualdad se haga más insaciable a medida que la  igualdad es mayor.

En los pueblos democráticos, los hombres pueden conseguir fácilmente una cierta igualdad; pero no la que desean. Esta retrocede cotidianamente, aunque sin desaparecer de su vista, arrastrándoles en su persecución a medida que se va retirando. A cada instante creen atraparla, pero siempre escapa a sus esfuerzos. La tienen lo bastante cerca como para conocer sus encantos, pero no se aproximan lo suficiente como para gozarlos, y mueren sin haber saboreado plenamente sus dulzuras.

Alexis de Tocqueville, De la démocratie en Amérique (Volum I 1835 - Volum II 1840)

“Quan mires Peter Pan, estimat Francesco, saps molt bé que el cocodril Coco ronda la nau del Capità Garfi per menjar-se’l. Si jo et digués que ningú no pot demostrar-ho, que potser el Coco només vol jugar, perquè és un cocodril juganer, em miraries perplex, gairebé esbalaït, i em diries: No, Coco dolent. I tindries raó: no hi ha res que justifiqui la meva tesi. És possible que en alguna faula hi hagi un cocodril juganer; però aquell cocodril no és juganer; i tu ho saps molt bé. La meva és una interpretació il·legítima, la teva, una interpretació correcta. No et refiïs mai, Francesco, d’aquells que et diuen que es pot llegir de qualsevol manera: són gent que no hi entén.”

R. Cotroneo. Si un matí d’estiu un nen, 1995.

“…arribem en un punt on els programes comunitaris i les activitats polítiques dels Panteres, estan suposant un gran creixement i influència pel partit, col·locant-se a primera línia de foc contra el govern dels estats; és en aquest context quan l’FBI intensifica el seu “programa de contraintel·ligència” (COINTELPRO), que no era res més que fomentar l’atac als Panteres, tan frontal, com mitjançant les infiltracions. Gairebé totes les oficines del partit d’arreu del país foren atacades en algun moment. Per posar un exemple d’aquests atacs podem parlar de Chicago, on en una ofensiva, totes les provisions de menjar acumulades pel programa del cafè matiner, foren cremades. Durant un atac dut a terme a la primavera del 1968 a Okaland, Bobby Hutton, primer membre del partit, sortí amb les mans aixecades en senyal de desarmament i pau, però la policia disparà i aquest morí d’un tret al cap. Cap al 1969, els atacs es tornaren encara més ferotges, el quatre de desembre d’aquell any, la policia entraria a altres hores de la matinada a casa de Fred Hampton, vicepresident del partit a Illinoise, i tirotejaria cruelment en ple son al dirigent, amb la seva dona embarassada dormint amb ell. En aquest sagnant 1969, fins a vint-i-cinc membres dels Panteres foren morts. Però el treball de l’FBI no acabà aquí, més enllà dels constants empresonaments de membres del partit, que esgotava moralment i financerament als Panteres, l’FBI infiltrà en el partit agents dobles i fomentà les rivalitats i disputes dels seus membres, provocant la discòrdia interna en els temps més crus i difícils. La disputa que acabà dinamitant i tocant de mort al partit fortament dividit en dos bàndols, fou el cas de Geronimo Pratt, un militant dels Panteres a qui la policia acusà d’un assassinat comés a Santa Mònica, quan hi havia testimonis que podien confirmar la seva estància a Okaland. Quan es va fer el judici i Newton prohibí al seu sector que anés a declarar en favor de Pratt i la veritat, sota pena d’expulsió del partit, es començà a albirar la fi de l’experiència dels Panteres Negres. I la fi arribaria de la mà d’un dels seus creadors. Expliquen els membres encara vius dels Panteres, que Newton convertí el partit dels Panteres en el seu exèrcit personal. A què es deu aquest canvi de postura i aquesta tendència mafiosa de Newton? Doncs segons consta als arxius de COINTELPRO, els serveis secrets americans havien estudiat els perfils psicològics del líder i havien dissenyat un pla per engatusar-lo i fer-li prioritzar l’enriquiment personal i el consum de drogues, per sobre de les idees revolucionàries. I així succeí, perquè Newton dissenyaria un pla per fer-se amb el control de la droga a Oakland, mentre paral·lelament part del seu partit venia al poble que les drogues eren repudiables, allunyaven la lluita i de fet, el seu consum significava l’expulsió del partit. Un altre nom propi a destacar és el de Elaine Brown -criada i educada per un ex-membre de la CIA-, una agent infiltrat als Panteres, que és acusada per tota la plana major del partit, de fomentar el canvi en el pensament de Newton per tal què aquest empetitís el partit, en detriment del creixement del poder de la seva figura. En aquest compàs, Newton canvia realment la seva actitud, com en la cita que exposo a continuació es veu clarament:

“Nosaltres sempre volguérem representar els desitjos del poble, però ells en aquells moments no estaven interessats en el socialisme perquè creien sincerament que podien aconseguir les molles del sistema capitalista. Quan la gent volgués el canvi cap a una societat socialista, llavors el partit serà el primer en solidaritzar-s’hi. […] Algunes persones tenen una visió distorsionada de mi, i això em causa molts problemes, que afegint-hi que tinc una personalitat tímida, se’m crea cert malestar al ser conscient que no els puc oferir a ells tot aquest seguit de coses que se suposa que el seu ídol els hi hauria de donar, i no vull presentar-me davant d’ells com un impostor, però només voldria dir-los-hi que, bé, sóc una persona vulgar i corrent.”

Després d’aquest canvi d’actitud, la seva addicció al crac va fer-li perdre interès en la política, i finalment fou assassinat al seu Oakland el 1989.

John Stockwell, antic membre de la CIA, en plena decadència de Newton:

“Bé, us ho diré ben clar: En Huey P. Newton que la gent coneix avui, és el resultat directe de les operacions dutes a termes per la CIA per assegurar-se que ell es transformaria en la persona que és ara.””

“La perspectiva sociològica, doncs, ens fa adonar de la relativitat dels nostres comportaments. I del caràcter socialment construït i culturalment condicionat de les nostres idees. Queda aparentment tan sols un darrer reducte inviolable en el terreny dels nostres sentiments. I aquest és el reducte que Freud es va encarregar de desmuntar, tot mostrant que la vida social no està tan sols presidida per múltiples formes d’engany sinó també, i sobretot, d’autoengany.
Si el teatre de la societat és una farsa, ens solem dir, ens queda almenys el consol de saber que un mateix no s’enganya. I ens construïm així el mite de la nostra autenticitat, de la nostra espontaneïtat i de la nostra sinceritat. Al cap i a la fi, decidim satisfets, com a mínim jo dic el que penso. Fins al dia que descobrim que les coses no són tan senzilles. Formulat en termes de paradoxa: no solament no és veritat que sempre dic el que penso, sinó que en general quan dic el que penso és perquè no penso el que dic, mentre que quan penso el que dic em guardo prou de dir el que penso.

[…]

En contra del que sovint tendim a creure, la vida humana no és «un mar de dubtes»: més aviat és «un mar de certeses», enmig del qual sorgeixen, de tant en tant, alguns dubtes. El dubte s’aprèn; però la certesa és anterior al dubte. Segons Machado, «Aprende a dudar y acabarás dudando de tu propia duda». Molt sovint tendim a associar el dubte a la ignorància, i el coneixement a la certesa. Però la nostra pròpia experiència de la vida en societat ens diu que es ben bé a l’inrevés: l’infant, que encara ho ignora tot, no dubta de res. El seu món és un món de certeses, i de certeses absolutes. És a mesura que creix, que aprèn i que comença a conèixer, quan comença igualment a aprendre a dubtar. Però la rutinització de les experiències –de la qual hem parlat ja més amunt– serveix precisament per a esvair els dubtes i per a fer que en la immensa majoria d’ocasions, en el marc de la vida quotidiana, l’individu es mogui en un entorn de certeses. Sap que són qüestionables, però sap també que en general no té cap necessitat de qüestionar-les. No li cal «aturar-se a pensar» –ni, per tant, posar-se a dubtar– i és exactament en aquest sentit que dóna per descomptat la realitat de la vida quotidiana.”

La perspectiva sociològica, Joan Estuch i Gibert. Dins de La mirada del sociòleg, Salvador Cardús (coord.) (1999).

“El sexo femenino es el clítoris, el sexo masculino es el pene. La vagina es la cavidad del cuerpo femenino que recibe el esperma del hombre y lo canaliza hacia el útero para que se produzca la fecundación del óvulo. A través de esta cavidad el cuerpo del hijo sale cuerpo de la madre.

El instante en que el pene del varón expulsa el esperma es el momento de su orgasmo. La vagina es, por lo tanto, la cavidad del cuerpo femenino en la que, simultáneamente con el orgasmo del hombre, se inicia el proceso de fecundación.

En el hombre el mecanismo del placer se halla estrechamente ligado al mecanismo reproductor; en la mujer, sin embargo, los mecanismos de placer y de reproducción están comunicados, pero no coinciden.

Haber impuesto a la mujer una coincidencia que no pertence a su fisiología, ha sido un acto de violencia cultural que no hallamos en ningún otro tipo de colonización”

Carla Lonzi, Escupamos sobre Hegel: La mujer clitórica y la mujer vaginal, 1981.

“Muy a pesar de ello, la historia cederá su curso al que todos los tiempos han vivido: habrá débiles y poderosos, y los primeros harán cómo en Esparta, en la Francia de 1789 o en la Rusia del diecisiete, pero quizás esta vez no será posible observar la consecución de un alzamiento, de un cambio de tuerca en la alteración del presente; la cultura cederá ante la interculturalidad, el colectivo cederá ante el individuo, y éste, alienado de valores propios y engordado de valores vendidos por los medios, será escollo de un ruido sin palabras, de un grito sin eco; un inmenso baho en cuánto a forma sin fondo alguno. El sistema dominante a partir del fin de la II Guerra Mundial habrá aniquilado toda esperanza de cambio, y existirá la proeza de borrarlo e ignorarlo, pero éste, lujurioso de sus engranajes hechos de orfebrería económica y de democracia, suplantará qualquier intento de ser suplantado.”

Jean-François Lyotard, La condición posmoderna, 1979.

Només hi ha tres coses més cosmopolites que reflexionar sobre les arrugues epidèrmiques de la vida amb un vinil de l’Elvis Costello sonant de fons. I per ordre creixent de cosmopolitanisme, la primera seria reflexionar sobre les arrugues epidèrmiques de la vida amb un vinil de l’Elvis Costello sonant de fons on aquest sortís a la caràtula de l’àlbum amb un tapís de quadradets SKA i amb grans ulleres de postmodern barceloní, mentre t’escalfa un radiador elèctric totalment tort, mancat d’un 75% de les seves potes i amb la calefacció aturada. La segona seria reflexionar sobre les arrugues epidèrmiques de la vida amb un vinil de l’Elvis Costello sonant de fons on aquest sortís a la caràtula de l’album amb un tapís de quadradets SKA i amb grans ulleres de postmodern barceloní, mentre t’escalfa un radiador elèctric totalment tort, mancat d’un 75% de les seves potes, tenint la calefacció aturada i sent alhora amiga íntima d’un gay. I finalment la tercera seria reflexionar sobre les arrugues epidèrmiques de la vida amb un vinil de l’Elvis Costello sonant de fons on aquest sortís a la caràtula de l’àlbum amb un tapís de quadradets SKA i amb grans ulleres de postmodern barceloní, mentre t’escalfa un radiador elèctric totalment tort, mancat d’un 75% de les seves potes, tenint la calefacció aturada i sent alhora amiga íntima d’un gay al qual saludes fent-li un ridícul petonet als llavis.

Que maques que són les cosmopolites decidides i obstinades.